Arquitectura hostil

Cinc cadires inservibles basades en exemples d’arquitectura hostil que es poden trobar als mateixos carrers de Barcelona.

Per citar-ne alguns exemples: bancs inclinats, reduïts o corbats, tanques que no protegeixen o reposabraços mal col·locats que impedeixen que la gent s’hi estiri. L’arquitectura hostil també es pot trobar en casos més subtils, com ara textures que semblen tenir finalitats estètiques però que, en realitat, són mecanismes incòmodes per evitar que les persones necessitades dormin al carrer.

A la nostra ciutat hi ha més de 1.064 persones sense llar, que confien en l’espai públic per trobar descans i refugi. Alhora, podem trobar més de 160 exemples d’arquitectura hostil als seus carrers.

Aquesta peça vol posar el focus en els mecanismes invisibles que se sumen discretament a la violència estructural contra les persones sense llar.

Jessica Gerrard, professora titular d'Educació, Equitat i Política de la Universitat de Melbourne, afirma que «Tots veiem i ens topem amb el sensellarisme, i tots hi responem de moltes maneres: observem, ignorem, desviem la mirada, donem diners o comprem una revista, mirem bocabadats, somriem, parlem o no parlem».

El sensellarisme visible es pot veure com una «pertorbació» de la vida diària «normal» del carrer: del desplaçament a la feina, el trajecte per anar a comprar, la sortida al cinema... Robert Desjarlais suggereix que les persones sense llar tenen una mena de presència «fantasmal», que amenaça l'«ambient pacífic i alegre de les cafeteries, les biblioteques i les places públiques».

La legislació enfocada a mantenir l’estètica comercialitzada de l’espai públic sovint té la intenció d’erradicar el sensellarisme de la vista amb lleis i dispositius que són eficients per evitar que la gent vagaregi, pidoli, dormi, orini o begui en públic. L’intent d’esborrar el sensellarisme de la vista pública contribueix a constituir l’espai públic com a objecte de consum. Juxtaposada a les imatges netes i glamuroses del capitalisme de consum es troba l’estètica depauperada de les persones sense sostre.

Alterització: triar un criteri que permeti dividir la humanitat en dos grups: un que encarna la norma i la identitat del qual es valora i un altre que es defineix pels seus defectes i que és devaluat i susceptible de discriminació.

Vides no dignes de dol: Judith Butler afirma que «una vida no digna de dol és aquella per la qual no es pot plorar perquè no ha viscut mai, és a dir, mai no ha comptat com a vida». Podem veure la divisió del món en vides dignes i no dignes de dol com a cossos que importen i cossos que es troben lluny de ser considerats éssers humans de ple dret, complets i respectables.