Dismòrfia de la selfie

El terme «dismòrfia de la selfie» descriu un tipus de trastorn de la imatge corporal que reflecteix la necessitat d’editar en gran mesura la pròpia imatge digital, juntament amb una intensa infelicitat amb l’aparença real pròpia després d’utilitzar filtres digitals. Això pot sonar a episodi de Black Mirror, però és real. Diversos estudis afirmen que el 60% de les noies nord-americanes no estan contentes amb el fet que la seva aparença real no coincideixi amb la versió online d'elles mateixes.

El fet que ens desagradi constantment el nostre aspecte i que pensem que és un problema individual i aïllat és un exemple perfecte de violència simbòlica. Tots hem estat educats culturalment per sentir que «mai no som prou bons». I, al capdavall, no difuminem tots el fons de pantalla a Zoom quan tenim la casa desordenada? No ens surten ulleres a tots després de passar una mala nit?

Els filtres amaguen allò que tots volem amagar i ens permeten convertir-nos en la millor versió de nosaltres mateixos, una versió més desitjable i socialment acceptable. El problema comença quan oblidem qui som darrere de la màscara.

El 2018, un cirurgià plàstic del Regne Unit va començar a adonar-se que, mentre que en el passat els pacients portaven fotografies de famosos que tenien el nas o la mandíbula que volien, ara ensenyaven fotos d’ells mateixos.

Aquestes selfies solien estar editades amb Snapchat o l'aplicació de retocs Facetune i mostraven el que s'anomena «look d'Instagram»: ulls grossos, llavis embotits i nas petit.

Un informe recent publicat a la revista mèdica nord-americana JAMA va suggerir que les imatges filtrades «que desdibuixen la línia de la realitat i la fantasia» poden desencadenar un trastorn dismòrfic corporal (TDC), una afecció mental en què les persones s’obsessionen per defectes imaginats en el seu aspecte.

Els investigadors encara no entenen l’impacte que pot tenir l’ús continuat de filtres, però sí que saben que implica riscos reals i sembla que són les noies joves les que els pateixen. Als 13 anys, el 80% de les noies nord-americanes distorsionen la seva aparença a Internet.

Hi ha algunes iniciatives que exploren diverses maneres de generar consciència sobre aquest problema: a Noruega, per exemple, recentment s’ha aprovat una llei que exigeix ​​als influencers que indiquin si han alterat una imatge o no. I sembla que aviat veurem més regulacions sobre aquest tema en els propers anys.

Gran inversió: a La societat de l'espectacle, Guy Debord parla del canvi en la percepció de les imatges al llarg de la història. Des de Plató i les seves crítiques a les imatges per mentideres (ja que mai no presenten la realitat i es converteixen en simples còpies enganyoses de la idea de la veritat) fins a l'obsessió actual pel concepte d’«imatge».

«L’avanç de la societat, dels éssers humans, es converteix en el joc col·lectiu de meres imatges que comporta que les imatges de la realitat acabin sent més importants que la realitat mateixa».

Violència simbòlica: concepte encunyat per Pierre Bourdieu. Un procés d'aprenentatge cultural que es produeix a través d'hàbits i tendències que apareixen de manera «inconscient», naturalitzant una «submissió voluntària». El subjecte ho justifica en la creença que aquesta és l'única manera o camí, en un marc de relacions caracteritzades per les pors, les inseguretats i l'esmentada «dependència» per prendre decisions.