Cap a una definició visual i col·lectiva de la violència

Definir la violència no és una tasca senzilla. És un terme que sovint canvia de significat en funció d’un gran nombre de variables. Quan volem fer front a la violència, hem de tenir en compte que històricament ha estat definida per unes poques persones, sovint amb els seus propis interessos en ment.

Judith Butler veu els estats i les institucions com un exemple clar d’això, ja que són capaços de condemnar actes de protesta com ara manifestacions, boicots i vagues per «violents» sense que s’hi produeixin conflictes físics.

Que una manifestació pacífica en defensa de la llibertat d’expressió es classifiqui com a «violenta» només es pot deure al fet que el poder que està rebatejant aquesta realitat pretén assegurar el seu propi monopoli de la violència difamant la gent. Butler afirma que quan la perspectiva del que és violent canvia en benefici d’un estat, es justifica l’ús de la policia, l’exèrcit o les forces de seguretat contra aquells que busquen defensar la llibertat.

Una democràcia no pot existir si els seus membres no són lliures de pensar críticament i qüestionar tots els aspectes de la seva vida quotidiana. Mitjançant la visualització de la violència, podem deixar de banda els tecnicismes semàntics i desenvolupar-ne una imatge col·lectiva i compartida.

La majoria de les definicions de violència suggereixen que és un acte que necessàriament comporta una acció física directa que causi danys o destrucció.

El filòsof Ted Honderich defineix la violència com «un ús de la força física que lesiona, danya, viola o destrueix persones o coses». El teòric polític John Keane descriu un acte de violència en termes de «la interferència física no desitjada per part de grups o individus amb els cossos d'altres persones, que en conseqüència pateixen una sèrie d'efectes que poden incloure des de commocions, contusions, esgarrapades, inflamació o mal de cap fins a fractures d’ossos, infarts, pèrdua d’algun membre o fins i tot la mort». El teòric polític Norman Geras suggereix que la violència es pot definir simplement com «l'exercici de la força física per matar o causar danys directes o dolor als éssers humans».

Les definicions anteriors reflecteixen la comprensió fonamental de la majoria de les persones sobre què és un acte violent, però hi ha molts casos que no poden explicar.

El sociòleg Johan Galtung planteja la violència des d’un angle diferent: mitjançant la metàfora d’un iceberg, en què la punta representa la violència visible i directa, mentre que la major part es troba en un espai ocult que ell anomena «espectre invisible».

«Hi ha una vella història sobre un treballador sospitós de robar: cada vespre, quan surt de la fàbrica, els guàrdies inspeccionen minuciosament el carretó que empeny, però no hi troben res. Sempre és buit. Finalment es descobreix el pastís: el que el treballador roba són els carretons...

Si hi ha una tesi que englobi el ventall de reflexions sobre la violència que es mostren a continuació, és que es pot aplicar una paradoxa similar a la violència. Els primers senyals evidents de violència que ens venen a la ment són actes de crim i terror, disturbis civils i conflictes internacionals. Però hauríem d’aprendre a fer un pas enrere, a distanciar-nos de l’esquer fascinant d’aquesta violència subjectiva directament visible, la violència exercida per un agent clarament identificable. Cal que percebem els contorns del rerefons que genera aquest tipus d’arravataments.

Fer un pas enrere ens permet identificar una violència que sosté els nostres esforços per combatre-la i promoure la tolerància».

Slavoj Žižek