Violència feliç

Les nostres vides estan impulsades per una promesa constant de felicitat; la felicitat dels grans esdeveniments de la vida que ens satisfan (momentàniament?), prou per fer-nos lluitar pel següent «moment feliç» de la llista: acabar els estudis, casar-nos, comprar un cotxe, tenir fills, jubilar-nos... Situem la felicitat en llocs determinats i al voltant hi construïm narracions socials emocionants. Però, segons l'experta Sarah Ahmed, «si tenim el deure de promoure allò que causa la felicitat, la mateixa felicitat es converteix en un deure».

Per descomptat, la realitat és complexa i el nostre deure de trobar la felicitat no sempre es pot complir. Ahmed assenyala que es busca la felicitat on s’espera trobar-la, fins i tot quan no hi és. En paraules seves: «La demanda de felicitat s'articula cada vegada més com una demanda per tornar als ideals socials, com si el que expliqués la crisi de la felicitat no fos el fracàs d'aquests ideals, sinó el nostre fracàs a l’hora de seguir-los».

El contracte de felicitat posa en contrast dues realitats oposades: la promesa i el fet. Què estem acceptant quan acceptem la felicitat?

En el seu llibre Topologia de la violència, el filòsof Byung-Chul Han estudia els factors que afecten l'ús de la violència tant en el món antic com en el contemporani. Segons ell, en les societats que ens precedeixen, la violència operava des de la negativitat, és a dir, incitant a una reacció immune: la defensa. Avui, el problema seria un excés de positivitat, que ofusca tota negativitat i desplaça la violència dins d’un mateix, malgrat les aparences imperants de prosperitat i llibertat.

Tot i que la felicitat dona forma a allò que cohesiona el món, el treball d’acadèmics feministes, afroamericans i homosexuals ha demostrat de diverses maneres com s’utilitza la felicitat per justificar l’opressió. Les crítiques feministes sobre la figura de «la mestressa de casa feliç», les crítiques dels afroamericans al mite de «l'esclau feliç» i les crítiques dels homosexuals a la sentimentalització de l'heterosexualitat com a «felicitat domèstica» en són exemples clars.

Tot i així, col·lectivament desitgem la felicitat. Els mitjans de comunicació estan saturats d’imatges sobre el tema. La felicitat es produeix i es consumeix a través de llibres, històries i experiències, i acumula valor com a forma de capital. Barbara Gunnell afirma que «la recerca de la felicitat certament està enriquint molta gent. La indústria del benestar està florint. Les vendes de llibres i CD d’autoajuda que prometen una vida més satisfactòria no havien sigut mai tan elevades».

Vivim per ser feliços (signifiqui el que signifiqui això).

La ciència de la felicitat (la figura clau de la qual és Richard Layard, sovint anomenat «el tsar de la felicitat» pels mitjans britànics). Layard sosté que la felicitat és l'única manera de mesurar el creixement i l'avanç: «la millor societat és aquella que és més feliç». Un dels supòsits fonamentals d’aquesta ciència és que la felicitat és bona i, per tant, res no pot ser millor que maximitzar la felicitat.

Hedonímetres: unitats de mesura de la felicitat presumptament objectives utilitzades per la ciència de la felicitat. L’existència d’hedonímetres implica que la felicitat existeix i que hi ha una manera de quantificar-la.